Recordo una trucada que ens va arribar un dia qualsevol. Al principi, semblava una petició com tantes altres: una dona que volia organitzar una festa per reunir la família. Res fora del normal. Vam parlar dels detalls, de les cançons que volien escoltar i de com volien que fos l’ambient. Tot plegat, una celebració més d’aquelles que ens encanta portar a les llars de la gent.
Però el dia de la festa, en arribar i començar a instal·lar-nos, vam notar alguna cosa diferent. L’ambient tenia aquella barreja d’alegria i nostàlgia que només es percep en moments molt especials. Quan vam acabar la primera cançó, la dona que ens havia contractat es va apropar i ens va dir amb els ulls humits però somrient:
“Aquesta festa és per ell.”
Ens va explicar que el seu germà havia mort recentment de càncer. Un diagnòstic sobtat i una marxa massa ràpida. Ens va dir que el que més els dolia no era només la seva absència, sinó haver passat tants anys sense celebrar la vida amb ell, sense aprofitar més els moments junts. Però també ens va dir que, des del moment en què van saber la seva situació, ho havien celebrat tot: cada dinar junts, cada passeig, cada detall quotidià. I ara, volien fer aquella festa per ell, perquè, tot i no ser-hi físicament, seguia present en cada somriure, en cada record i en cada nota de música.
Aquella història em va deixar pensatiu. Quina llàstima haver d’esperar a una notícia tràgica per valorar la vida. Quantes vegades posposem trobades, celebrem només les dates rodones i esperem grans ocasions per reunir-nos amb els que estimem. I si la vida fos avui? I si no calgués esperar més per brindar, per riure, per dir “t’estimo” sense necessitat d’una gran excusa?
Amb aquest projecte hem tingut la sort de ser partícips de moltes d’aquestes trobades inesperades. De sopars improvisats que acaben amb abraçades i llàgrimes d’emoció, de celebracions que no surten al calendari però que queden gravades a la memòria per sempre. No cal un casament, ni un aniversari rodó, ni un gran esdeveniment. A vegades, l’excusa pot ser tan simple com “avui estem junts, celebrem-ho.”
Penseu-hi. Quantes discussions absurdes hauríem evitat si haguéssim recordat que la vida és massa curta per perdre el temps en malentesos? Quantes rialles més podríem haver compartit si haguéssim decidit celebrar el simple fet d’estar aquí i ara, amb la gent que estimem?
Per això et convido a fer una cosa: no esperis. No esperis un diagnòstic, ni un aniversari, ni una ocasió especial. Obre aquell cava que tens guardat, posa la teva cançó preferida, reuneix la gent que estimes i celebra-ho tot. Perquè, al cap i a la fi, la vida és això: una suma de moments petits que, junts, formen el record més bonic.
Nosaltres, des d’El Teu Concert, hi serem per posar-hi banda sonora quan vulguis. Celebrem-ho tot.
