Hi ha concerts que omplen estadis. I n’hi ha d’altres que omplen l’ànima.
Avui us parlo d’un d’aquests.
Fa uns mesos, en Joan ens va escriure amb una proposta diferent. Ens va dir que volia sorprendre la seva dona, la Elisabeth, pel seu 60è aniversari.
Només ells dos.
Només nosaltres dos.
Un concert privat, d’aquests que no surten a cap cartell ni porten focus, però que brillen igual. (o més)
En Joan és poeta. D’aquests que escriuen per amor, per plaer, per treure el que els bull a dins. I a part de sol·licitar-nos de fer el concert, ens va demanar una cosa ben especial i nova per a nosaltres.
Ens va demanar si podíem posar melodia a alguns dels seus textos i poemes.
Vam dir que sí. I amb il·lusió!
Perquè ens agraden els reptes, però sobretot perquè ens encanten les històries d’amor reals.
Durant dies vam treballar en silenci.
Línies que parlaven d’ella,
d’ells,
del temps compartit
i dels somnis que encara tenien per escriure.
La majoria eren poemes d’amor, però plens d’humor i bon rotllo, amb aquell toc de veritat que fa somriure.
Recordo especialment un text que en Joan va escriure el dia que la Elisabeth va ser mare. Era precós, tendre, i en el moment de fer-ne la cançó ho vam gaudir moltíssim.
Vam compondre amb respecte i intuïció, deixant que les paraules trobessin el seu lloc entre els acords. I ho vam fer a piano i veu. Una formació petita, un concert petit amb ganes immenses de fer bategar aquell moment.
No li vam ensenyar res.
Ni a la Elisabeth, és clar, però tampoc al Joan.
Volíem que també fos sorpresa per ell.
I, per què no dir-ho, també jugàvem amb aquella emoció del risc: i si no li agradava?
El dia del concert, ens dirigim al lloc dels fets.
Un restaurant amb Estrella Michelin,
en una ciutat lluny de casa nostra.
Feia fred i s’oloraven les muntanyes nevades.
Entrem dins i ens esperava una sala privada reservada per a l’ocasio amb aquella llum tèbia, les copes parades i una olor suau de pa acabat de fer.
Vam muntar, vam preparar-ho tot i vam tenir la sort que en Joan ens convidés a dinar, perquè allò no ho pagàvem amb el sou d’aquell dia.
Va arribar el moment,
Tot a punt.
Mans al piano
Llavis al micro
Entra la Elisabeth.
Comença el concert.
Ell content i emotiu
Ella, amb la boca oberta i amb llàgrimes als ulls.
Escoltaven atentament cada una de les cançons i entre cançó i cançó comentàvem el que significava aquella lletra. Quin moment de les seves vides havien viscut i com d’important era perquè en Joan n’hagués fet poema.
La Elisabeth es va emocionar, gravava cada cançó amb el mòbil fins que li vam dir: “Tranquil·la, que ja ho gravem nosaltres. Dedica’t a gaudir de la vetllada.”
En Joan també s’emocionava.
I nosaltres també, no farem veure que no.
Quan vam acabar, vam brindar junts. Ens vam asseure a comentar la vida, a compartir una estona com qui ja es coneix de fa temps. Perquè a ‘El Teu Concert’ creiem que conèixer qui t’escolta és part del concert. I pel que sabem, a ells també els va encantar poder parlar amb els músics, trencar aquella barrera invisible que hi ha en segons quins escenaris.
Aquell dia, el concert més petit del món es va fer immens.
Perquè quan la música diu la veritat, no hi ha aforament que la contingui. I quan una cançó t’abraça d’aquesta manera, t’adones que, a vegades, els moments més senzills són els que recordem tota la vida.
I tot plegat, sense ni sortir a Spotify.
Celebrem-ho tot
*Aquesta història és ben real. Els noms són inventats. No per fer el misteri, no. Sinó per respecte a dues persones meravelloses que ens han deixat entrar a la seva vida i a la seva història. I quan algú t’obre el cor, tu hi entres a poc a poc i el mòbil en silenci.
**La foto és real, senzillament modificada amb IA a l’estil Cartoon. Li he dit que ens fes simpàtics i s’ha passat una mica, però és divertida.
