Això va passar fa poc.
Una tarda d’abril, en una casa amb jardí d’aquestes que fan olor a romaní i menta, segons bufi el vent.
La Marta pensava que anava a fer un sopar tranquil amb el seu germà Toni.
Ni s’havia pentinat de més ni s’havia posat sabates de taló.
Anava tal com era ella: discreta, natural, sempre sense voler cridar massa l’atenció.
Però en obrir la porta del jardí… PUM!
Cinquanta persones criden alhora: SORPRESA!
La Marta, com si l’hagués atropellat un elefant disfressat de confeti.
Companys de feina,
veïns,
amigues de l’institut,
cosins que feia segles que no veia…
tots allà per ella.
I el Toni, al mig, amb cara de “ja veuràs que t’he muntat, germana”.
I la Marta, clar, el primer que deixa anar és un “No calia…” amb aquell somriure mig nerviós de qui no sap ben bé on posar-se.
Com fan sempre les persones que tenen el do per estar a tot arreu sense fer soroll.
Les que cuiden,
escolten,
aguanten,
i són les últimes a recollir quan la festa s’acaba.
D’aquelles que mai volen protagonisme, però que si no hi fossin, es notaria.
Segur que tu també en coneixes una. Potser fins i tot ets tu que mai vols ser el centre d’atenció.
La Marta, gestionant les seves emocions d’histèria, nervis i ‘la mare que em va parir’ que duia per dins, es va asseure, encara mig desorientada.
Llavors, ens tocava a nosaltres.
Va començar el concert.
Van començar a sonar les primeres cançons, i mira, eren aquelles que de joveneta, la Marta, no parava de cantar i que a dia d’avui encara recorda i que feia anys que no cantava i molt menys escoltava en directe.
Ho feia amb un somriure, ara sense forçar.
Avançava el concert i cada cançó li treia un somriure una mica més gran com si cada cançó l’alliberés d’un trosset de rutina, d’un torsset d’aquella pell gruixuda que et poses quan vius més per als altres que per a tu mateixa
Llavors va arribar el nostre moment preferit dels concerts.
Vam tocar la cançó personalitzada.
La que havíem fet per ella.
La seva cançó.
Parlava d’una nena valenta. D’una dona que sovint es quedava en un segon pla, però sempre hi era quan feia falta. Que no demanava res però ho donava tot. Que era refugi. Que era casa. Que era exemple.
I la Marta es va trencar una mica, però d’aquella manera bonica. Amb llàgrimes d’ànima i un somriure que feia anys que no se li escapava tan lliurement.
Quan va acabar, es va aixecar. Va mirar el seu germà. I va dir:
— Gràcies… No sabia que necessitava això fins ara.
I va ser llavors quan tothom va entendre que, aquell dia, la Marta havia rebut molt més que un regal. Havia rebut un mirall. Un recordatori. Una sacsejada, d’amor.
Per això quan algú ens pregunta per què fem concerts i cançons personalitzades, penso en la Marta, i li explico la seva història
Ho fem per gent com ella. Per gent com la teva mare, per aquell amic que sempre hi és, per algú que no s’espera res… i que ho mereix tot.
Ho fem per tu.
Celebrem-ho tot
ElTeuConcert.com
