Això ens va passar. Tal qual.
Era un dissabte a la tarda. Bon temps, bon ambient i aquella olor de cafè i pastes que surt per les finestres d’una casa quan la gent està contenta. Teníem concert a casa de la Clara. Celebraven l’aniversari del seu pare i volien fer-li un regal diferent: un concert d’El Teu Concert al jardí.
Tot anava com una seda. Bon rotllo, cançons que tothom cantava, la gent entregada i nosaltres feliços de formar part del moment. Fins que… meeeec. El timbre. Aquell timbre que sona amb la mateixa intensitat que una mirada de “sortiu tots d’aquí ara mateix”.
Era la veïna. Cara sèria, celles juntes. Aquella energia de “no vinc a demanar sal”. Ens mira i diu:
— Perdona, és que estem intentant descansar i aquesta música se sent massa…
Glaç total.
Moment tens.
La Clara surt disparada, li explica que és l’aniversari del seu pare, que és un concert curtet, que acabem d’aquí mitja horeta…
La veïna, dura com una pedra. No volia saber res i no es mou d’allà. Queda palplantada rere la tanca, observant. Amb els braços creuats i cara de pocs amics, com qui espera el final per comprovar que es compleix l’horari.
Nosaltres i els convidats, entre rialles contingudes i mirades còmplices, seguim el concert. Cadascú mirant de reüll la veïna, que no treu els ulls de sobre.
El temps passa.
I, mica en mica, li canvia la cara.
Comença a taral·lejar.
Primer amb els llavis tancats, després amb un murmuri.
I arriba el moment que ho canvia tot.
La Mar, que porta el micro, la veu i no pot evitar-ho:
— Veig que tenim públic allà. Entenc que és la veïna. Com està senyora?
I allà es desarma. Mig somriu i comencen a tenir una conversa a la llunyania.
AI la Mar, que no és d’esperar-se gaire:
— La deixem entrar i que canti amb nosaltres o què?
Somriures. Aplaudiments. I un “I tant!” col·lectiu.
La veïna entra. Amb aquella vergonya dolça de qui sap que ha fet una mica el ridícul, però que també sap que està a punt de viure una cosa especial. La Mar li pregunta:
— Quina cançó li agradaria sentir?
I pam. No som el Spotify, però la Mar se la juga i la veïna la clava: “Boig per tu”.
Acaba cantant-la abraçada a una rotllana amb els seus veins i alguns desconeguts, a ple pulmó, amb més entusiasme que la Beth a Eurovisió.
Ens va venir a saludar, va demanar disculpes per haver entrat tan encesa i va dir senzillament: ‘que bé que ho feu’
I quan ens pregunten en què consisteix el teu concert, a vegades responem amb la història d’aquesta veïna. Una mostra de la màgia de la música en viu.
I tu, quantes coses t’has perdut per no escoltar?
La música té aquest poder. Trenca murs. Fa baixar tensions. I a vegades, fins i tot fa que algú que venia a queixar-se acabi canant un lololo.
Celebrem-ho tot
ElTeuConcert.com
