En un concert, tothom espera el que sona. Els acords, les lletres, el ritme.
El que es pot escoltar i cantar. El que es pot enregistrar amb el mòbil i penjar a Instagram.
Però a nosaltres ens agrada fixar-nos en el que passa entre cançó i cançó. Aquell moment que sembla que no passa res… però sí, passa. I molt.
Hi ha una mirada que canvia. Algú que riu per sota el nas. Una llàgrima que cau sense fer soroll. Una mà que busca una altra. Algú que recorda. Algú que se’n penedeix. Algú que es reconnecta. A vegades, amb ell mateix.
Un bon silenci abans d’una cançó és com el moment abans d’un petó. Està carregat de tot el que no es diu, però que es nota. I després, quan arriba la cançó, tot explota.
Qui no coneix aquesta força, qui no treballa el seu directe, genera silencis incòmodes, d’aquells que pesen perquè ningú sap què dir. Però qui ho domina, els silencis abracen. Silencis que preparen el terreny. Que donen espai perquè el que vindrà sigui encara més gran.
També hi ha el silenci final que queda penjat quan acaba l’última nota. Aquell “clic” emocional que et fa quedar quiet. Com si volguessis allargar una mica més el que acabes de viure.
Aquests silencis els tenim molt presents. No els omplim perquè sí. Els treballem bé i els deixem fer la seva feina. Perquè sabem que provoquen petits moments de màgia.
I això no passa només als concerts. A la vida també. Quan pares un moment, quan escoltes, quan no tens pressa. És llavors quan passen coses bones.
I mira, avui per Sant Jordi, després de regalar un llibre o una rosa, pots regalar també un silenci. Un moment. D’aquells que valen més que mil paraules.
Perquè quan escoltem els silencis, entenem coses que el soroll no ens deixa veure.
I si vols fer un concert que es recordi també pels seus silencis… ja saps on som.
Celebrem-ho tot
El Teu Concert
