Per Mateu Peramiquel
Hi ha celebracions per a tota una vida i m’encanta poder-hi posar banda sonora. Aquesta és l’essència d’El Teu Concert: acostar la música en directe a casa vostra i als vostres moments importants.
Molta gent que heu vingut a veure algun dels nostres espectacles com Bruna, ALAN o Les històries de l’avi Josep després em demaneu aquestes cançons al vostre concert privat, i jo feliç de portar-les al menjador de casa vostra.
La Marina parla i el temps s’atura
Avui us parlo d’una nova composició del nou espectacle. Us explico el “making of” d’una peça de L’hora del Pati. Va ser la segona cançó que vaig compondre (encara que a l’obra és la tercera original que sona) i arriba en un moment d’aquells que reforcen la història i toquen la fibra: la Marina, la protagonista, finalment es deixa sentir. La dramaturga, la Mar, em va escriure una línia brutalment simple: “Necessitem una cançó que parli de la invisibilitat, d’aquelles persones que passen desapercebudes i ningú les veu.” Amb això en vaig tenir prou per compondre una cançó mental (ara t’explico què vol dir, però és un terme que m’he invetat jo ‘mental song’, per descriure aquest tipus de cançons): a l’escena, el temps s’atura i escoltem el pensament de la Marina; el públic ho sent, els altres personatges, no.
Compondre mirant endins
Per escriure-la vaig tornar a les meves pròpies hores de pati, de primària a batxillerat: la timidesa, la por que se’n riguin de tu, voler passar desapercebut… i, més endavant, el contrapunt: créixer, agafar veu, fins i tot liderar. Aquest viatge personal em va ajudar a posar paraules a la Marina, que no necessita ser “la millor de la classe” per merèixer ser vista.
El mite del “primer” i la dignitat del “segon violí”
Hi ha una idea massa estesa: si no ets el número u, no comptes. A l’esport, a la música… a tot arreu. Però hi ha qui no vol ser concertino; vol ser segon violí i és perfectament feliç així. No és mediocritat: és un altre rol, amb la mateixa dignitat artística. La cançó dona veu a tota aquesta gent que prefereix l’ombra del focus però que sosté l’equip. I sí, la societat premia qui marca més gols, però algú ha de fer l’assistència.
Qui li posa veu: Ares Lara
La Marina la canta Ares Lara. Curiositat de càsting: vam veure 253 persones i, d’entrada, l’Ares no hauria estat la número u —aquell dia tenia la veu tocada. Però quan li vam donar espai i la vam escoltar de veritat, va aparèixer una veritat i una sensibilitat que encaixaven perfectament amb la Marina. Alguna cosa més coherent amb el missatge de la peça? Difícil.
Què diu, exactament?
El leitmotiv és clar: “Em costa molt trobar el meu lloc.” No és una queixa; és la necessitat de pertinença. De poder seure al costat d’algú que escolti sense pressa, sense haver de competir per aixecar la mà el primer.
I per què també a casa vostra?
Aquesta cançó neix per a l’escena, però viu perfectament fora del teatre. Parla d’infants, d’adolescents… i d’adults que encara es fan petits a reunions (o dinars familiars). Per això m’agrada portar-la també a El Teu Concert: en tota celebració hi ha algú que necessita sentir que no cal ser primer per ser vist. Si la voleu al vostre repertori, me la demaneu i la cantem on faci falta: una veus, un piano i una cançó que mira als ulls.
Celebrem-ho tot
reserva la teva experiència de concert a casa clicant AQUI