Era dissabte, però per en Jordi no era pas un dissabte qualsevol. Feia mesos que hi donava voltes, perquè la seva dona, la Laura, feia 50 anys i volia fer-li una sorpresa memorable. D’aquelles que es comenten anys després.
Va contactar amb nosaltres (El Teu Concert) amb una idea clara: música, alegria, emoció i una bona estona amb família i amics. Fins aquí tot perfecte.
Dissabte, puntuals com un rellotge suís, ens plantem al restaurant Duc de l’Obac, a Bonmatí (Girona). Dia esplèndid, muntatge fàcil, però començo a mirar al voltant i penso: «Mateu, avui pinta concert tranquil…». Ja sabeu, aquella sensació de: «Avui no sé si aixecarem la festa.»
Quantes vegades no has anat a un concert o acte on la música queda en segon pla mentre la gent xerra, menja i passa completament del que està sonant? Els músics en diem concerts «de braseria»: aquells en què estàs tocant mentre ningú t’escolta. No són concerts dolents, però realment no aporten valor perquè no generen cap mena de connexió amb el públic.
Aquest, però, no ho era.
Escoltaven atents, gaudint en silenci de cada nota que sortia de les nostres mans, de cada paraula cantada per la Mar.
Toquem les primeres notes, suaus i discretes com la gent que teníem davant.
No vam aixecar la festa a la primera cançó, però sí que es va anar animant poc a poc, amb alegria i somriures.
Aquella tarda, aquella festa, va ser vida en estat pur.
A El Teu Concert ens agrada dedicar un moment perquè la persona protagonista de la celebració (en aquest cas, la Laura) dediqui unes paraules a tots els assistents i que ens expliqui per què són allà totes aquelles persones.
La veritat és que van ser unes paraules molt boniques. Un agraïment molt dolç per a totes elles, per formar part de la seva vida i per seguir sumant en aquests 50 anys.
Va recordar amb llàgrimes als ulls una persona que no hi era físicament entre els convidats, però que sí que hi era en els seus cors, en els seus pensaments i emocions.
Va ser un gran concert, una gran celebració.
I aquí ve la millor part: recollint instruments, en Jordi m’agafa del braç i em deixa anar:
—Mateu, on guardes els diners?
—Al banc —li responc sense pensar.
—Doncs ho fas malament.
—Bé, en tinc algun sota la rajola, però molt pocs.
—Tampoc. Els diners s’han de guardar en records. I això que heu fet avui quedarà guardat aquí per sempre —i es toca el pit, just al cor—. Gràcies.
Encara se’m posa la pell de gallina quan ho explico.
Però ara vull que et quedis amb això, per si mai organitzes algun acte o una celebració:
Quan organitzis la teva celebració, o la de qui sigui que vulguis sorprendre, en què penses? Estàs invertint els diners en records o simplement omplint la data d’un calendari? Els diners gastats en actes o dies que no emocionen són diners llençats, ja t’ho dic clarament.
Tu decideixes: moments i regals que la gent ja no recorda, o records que duren tota la vida.
Si vols ajuda per crear moments memorables i deixar de fer concerts de braseria, ja saps on trobar-nos.
Estarem encantats d’ajudar-te.
Celebrem-ho tot
