Hi va haver un temps que comprar una entrada era una cosa senzilla. Entraves, triaves lloc, pagaves, i el teu cervell podia dedicar-se a allò important, que era imaginar la nit, la cançó que esperaves, el moment en què el públic calla i de cop tot fa pell de gallina.
Ara, en canvi, moltes vegades començar un concert vol dir passar abans per una espècie de gimcana emocional. Cues virtuals eternes, mapes plens de seients en gris, preus que ballen, preventes que et demanen ser client d’un banc, gastos de gestió que no saps ben bé d’on surten, i aquest regust final de “he guanyat”, o pitjor, “m’han pres el pèl”.
I el més bèstia és que aquesta sensació arriba abans que soni la primera nota.
La il·lusió no es perd per la música, es perd pel procés
Quan algú diu “cada cop em fa menys il·lusió anar a concerts”, no està dient “ja no m’agrada la música”. El que està dient és una altra cosa molt concreta.
Està dient que ja no vol tornar a passar per:
Haver de connectar-se una hora abans, des de tres dispositius, com si fos una operació militar
Esperar minuts, o hores, sense cap control real sobre res
Arribar al torn i veure que no queda res, o que el preu s’ha inflat
Sentir que si no tens el truc, o la targeta, o l’accés, ets l’últim de la fila
Acabar pagant el doble i demanar-te per què ho has acceptat
La música en directe, que havia de ser un premi, es converteix en un examen. I quan et fan passar per un examen, el teu cos no entra en mode “gaudir”, entra en mode “sobreviure”.
El problema no és el preu, és la sensació d’injustícia
Hi ha públic disposat a pagar més per una experiència. Això és real. Després de la pandèmia, el directe s’ha revaloritzat. Però aquí hi ha un matís important.
Una cosa és pagar més perquè l’experiència ho val.
Una altra és pagar més perquè un algoritme ha detectat que estàs desesperat.
Quan dues persones acaben al mateix sector, a la mateixa grada, amb preus completament diferents, el cervell no ho interpreta com a “oferta i demanda”. Ho interpreta com a “m’estan prenent el pèl”.
I aquesta sensació és corrosiva perquè afecta la relació amb l’artista, amb la indústria i fins i tot amb un mateix. Quan l’entrada es compra amb ràbia, la il·lusió arriba amb menys espai.
El FOMO ho embruta tot
Hi ha una altra capa que pesa molt. El FOMO, aquesta por de perdre’t allò que tothom diu que és imprescindible.
Quan la cultura s’organitza com un “s’esgota en minuts”, no només hi va el fan. Hi va també qui no vol quedar fora. Hi va qui vol poder dir “jo hi era”. I això dispara encara més la demanda, encara més la pressió i encara més la frustració.
La conseqüència és una mica absurda. Molta gent entra a la cua amb un nivell d’ansietat que no hauria d’acompanyar mai una cosa tan bonica com escoltar música.
I si recuperar la màgia no fos anar més lluny, sinó anar més a prop?
Potser el futur del directe no és sempre més gran, més multitudinari, més “event”. Potser, per a molta gent, el futur és recuperar allò que feia especial la música en viu quan la vas estimar per primera vegada.
Que algú canti a uns metres de tu.
Que puguis mirar als ulls.
Que el silenci existeixi.
Que no sigui una lluita per ser-hi, sinó una decisió tranquil·la.
Aquí és on el format íntim té una cosa que el model actual ha anat perdent. El control de l’experiència, el respecte pel públic i la sensació que tu no ets un número en una plataforma.
Una alternativa real, humana i sense trampa
Hi ha persones que fa temps que han deixat de provar-ho amb els macroconcerts. No perquè no els agradin, sinó perquè no els compensa el peatge emocional. I això és legítim.
El que és interessant és que no vol dir renunciar a la música en directe. Vol dir canviar el context.
Un concert a casa, o en un espai petit, no és un pla B. No és “com que no he aconseguit entrada, em conformo”. És una altra manera d’entendre el directe, que per a molta gent és més coherent amb el que realment volen.
Menys soroll, més presència.
Menys cua, més calma.
Menys espectacularitat, més veritat.
La pregunta bona no és “quin artista ve”, és “com vull viure la música”
Si la compra d’entrades et desgasta, si el procés et roba energia, si et fa perdre il·lusió, potser no t’està fallant l’amor per la música. Potser t’està fallant el format que t’han imposat.
I potser recuperar la màgia és tan simple com tornar a posar la música on hauria d’haver estat sempre.
A prop.
Si et ve de gust, un dia en parlem, sense cues, sense algoritmes i sense mapes en gris.
REserva la teva experiència de concert particular aqui: https://www.elteuconcert.com