Cada setembre passa el mateix.
La premsa recupera el seu clàssic de temporada: la síndrome postvacacional.
La tornada a la feina.
L’agenda plena.
Els grups de WhatsApp de l’escola que ressusciten.
I el curs escolar que comença el 8 de setembre, com si algú hagués apretat un interruptor i hagués apagat l’estiu de cop.
No és cap tragèdia.
És el setembre.
I si el problema no és la tornada a la rutina?
Potser no ens pesa tant que l’estiu s’acabi.
Potser ens pesa que s’acabi sense avisar.
Un dia encara tens sorra dins la bossa.
L’endemà tens tres rentadores pendents, una reunió a primera hora i la sensació estranya que les vacances han marxat sense acomiadar-se.
I llavors intentem negociar amb el calendari.
Un sopar més.
Una escapada més.
Una tarda de terrassa un dimarts perquè encara fa calor
Però allargar una cosa no és el mateix que tancar-la bé.
La síndrome postvacacional no es resol estirant l’estiu
No podem fer que l’agost duri quaranta-set dies.
I tampoc cal.
El que sí que podem fer és donar-li un final.
Un últim vespre amb les persones amb qui voldries recordar-lo.
Sense presses.
Sense estar pensant que l’endemà comença tot.
Al jardí de casa.
En un terrat.
Al menjador on sempre acabeu cantant quan la sobretaula s’allarga.
Els bons finals no fan que vulguis tornar enrere.
Fan que puguis avançar sense sentir que t’has deixat alguna cosa.
Un últim concert abans que setembre ho ompli tot
A El Teu Concert no només música música a una casa.
Creem l’escena final d’un estiu.
La família reunida.
Els amics asseguts a prop.
Una cançó que tothom coneix.
Una altra que ningú esperava.
I, potser, una cançó personalitzada que parli de vosaltres de debò.
Amb aquell viatge.
Aquella història que sempre torneu a explicar i que ja fa riure abans d’arribar al final.
Durant una estona no hi ha setembre.
Però tampoc cal fugir-ne.
Només hi ha un moment que està passant i tothom ho sap.
Això és el que fa que quedi.
El record que tornarà mesos després
Quan arribi el fred, ningú dirà:
«Que bé que vam allargar l’estiu tres dies més.»
Diran:
«Te’n recordes d’aquell últim vespre que ens van cantar al jardí?»
«O quan va sonar aquella cançó i la mare es va posar a plorar i riure alhora?»
I així és com un estiu no desapareix.
Es converteix en una història que la família torna a explicar.
Si encara tens un vespre lliure abans que la rutina et mengi el calendari, pots reservar la data per crear un concert privat fet a mida.
No per allargar l’estiu.
Per acabar-lo com es mereix. ☀️